Estimat i remot jo adolescent: no penso gaire en tu i, no obstant això, ets sempre a prop meu. Perquè, fossin els que fossin els teus problemes, hi havia alguna cosa en tu magnífica, un afany per descobrir el món que mai ha tornat a ser tan impetuós. La vida, si et soc sincer, mai m’ha semblat tan nova com aleshores. No tornaria a ser tu, la veritat. Fixa’t que ara m’agrada Shostakóvich i ja no aguanto Led Zeppelin. Però t’agraeixo que fossis qui vas ser, en primer lloc, perquè la vida està feta per ser estimada, especialment quan no pot ser ben compresa. I, en segon lloc, perquè per ser qui vas ser, vaig haver de lluitar contra tu per poder arribar a ser jo. Recordes com detestaves la filosofia? Doncs aquí em tens, escrivint llibres sobre Plató. Em reuneixo amb un grup de joves per parlar de llibertat i de límits, disposats a anar per on la raó ens porti, perquè ni l’adolescent ni el jove se saben resignar, i fan bé. Em dic Gregorio Luri i soc un avi feliçment jubilat. He treballat molts anys en l’ensenyament i, de fet, gairebé podria ser el vostre avi. I això m’anima a apropar-me a vosaltres, perquè sempre hi ha hagut entre els nets i els avis una complicitat especial. Al programa d’avui parlarem d’una cosa que requereix molta valentia i pocs prejudicis. Obrim el foc: què és per vosaltres la llibertat? Per mi la llibertat és la possibilitat que té una persona de poder actuar o pensar sense que ningú la coaccioni per fer-ho. Tu, per exemple, vas, què et diria jo, en tren, i veus un cartell que diu: “Prohibit llançar deixalles per la finestreta”. La llibertat és poder utilitzar la finestreta per llançar deixalles? A veure, sense que ningú ens limiti, no. Òbviament, com acabes de dir, hi ha límits. No faràs el que et surti... Aquest és el problema que haurem d’afrontar. Com incrementar les nostres possibilitats d’actuar, alhora, sabent que hi ha algun límit, per exemple, aquest? Que no ets més lliure perquè t’has saltat les prohibicions d’un stop, per exemple. Crec que en la llibertat entren també els valors. I si no tens aquest valor de faltar al respecte al planeta o als teus companys, a la gent que és allà, jo crec que també, tenir valors com a persona, que és el que et fa ser persona, et limita en aquest context. Si t’interpreto bé, dius que la llibertat és una cosa així com la possibilitat d’escollir el millor. Sí. En el moment que tu penses: “Faré el que em doni la gana. Però no, això no va amb el meu principi”, doncs t’atures. Aleshores, en el moment que t’estàs aturant, t’estàs limitant a fer el que realment vols, però saps que és el correcte i és així com estàs acceptant la llibertat de tot el món, la teva i la de tots. No és fer tot el que et surti dels pebrots, és fer tot el que et surti dels pebrots mentre respectes les normes socials i la moralitat. No vius tu sol al món. Has de respectar. El respecte és com un compromís, és a dir, has de... Sense respecte no hi ha llibertat. No estàs fent el que et dona la gana. El major conflicte que hi ha entre pares i adolescents, o professors i adolescents, una figura d’autoritat, és que considerem, en general, els adolescents, que ens cohibeixen de ser realment lliures i de ser el que som. Jo crec que aquestes diferències entre el que cadascú pensa de llibertat ens les marquen els límits que ens posem i els límits que ens posen. M’entens? Sí, però, a veure. Si cadascú té dret a ser lliure de manera diferent, qui té dret a posar-te límits per expressar-te de manera diferent? A veure, suposo que, a la fi, hi ha uns límits que delimiten el que és la llibertat. I després, dins del que seria l’espai de la llibertat, tu tens, diguem-ne, els teus límits personals, a banda dels que t’hagin imposat per aquest espai en general, doncs tu tens els teus propis. Jo sempre he sentit la frase de: “La llibertat acaba quan comença la de l’altre”. Aleshores, no ho sé, sí, la llibertat és com fer i dir el que tu creguis convenient en aquest moment sense que res et cohibeixi, però sense passar aquest límit de poder fer alguna cosa no ètica sobre alguna cosa, com llançar alguna cosa per la finestra del tren, o sobre algú. Hi havia un pensador, un filòsof anarquista al segle XIX, que ho deia d’una altra manera. Ell deia: “És la llibertat de l’altre la que expandeix la meva. Per tant, com més lliures siguin els altres, més lliure soc jo”. Hi estaries d’acord? -Sí. Si una dona està cohibida, l’estan maltractant, no té llibertats, jo no em sento amb aquestes llibertats. Si a una dona l’estan assassinant, jo no em sento lliure, perquè l’altra no és lliure. Jo crec que això seria el que anomenem el codi moral. Hi ha les regles que regeixen la societat, perquè els humans hem de seguir unes regles, que són els límits, perquè si no, seria el caos. Però després, a banda, cadascú té el seu codi moral sobre el que està bé i el que considera que està malament, i actuem una mica d’acord amb això. Però aleshores, qui ha de posar els límits, la moral de cadascú o la llei comuna? Jo crec que les dues, ambdues, cadascú... Perquè el que passa és que el teu codi moral pot estar, o no, d’acord amb el que és l’ètica social. Jo crec que, encara que la persona tingui aquesta llibertat pròpia de poder fer el que li doni la gana, perquè pot seguir o no aquestes normes, crec que tots ens hauríem de trobar en un punt comú que ens permeti, ni que un sigui més lliure que l’altre... -I qui estableix aquest punt comú? -El conjunt de persones. Mitjançant la llei o mitjançant un acord? O com? És molt difícil fer un acord entre tot el món perquè en som molts, però jo crec que la representació de cada grup social, o cada classe, ens pot permetre arribar a un punt comú. Tu com creus que podríem arribar a una llibertat comuna? Però ara no pretendràs que et faci una classe magistral sobre la llibertat. -No, no, però… A veure, jo no tinc cap inconvenient a dir el que manifesto, però em sembla que no correspondria, perquè aleshores es convertiria el diàleg en una referència entre el que jo penso i el que penseu vosaltres. Fem-ho a l’inrevés, busquem les possibilitats de debat i d’acord o de desacord entre vosaltres mateixos. Quan et poses a teoritzar sobre la llibertat, et trobes a carrerons sense sortida contínuament. Però a la vida pràctica ho veus amb tanta claredat, que pots fer una cosa o una altra. Ara bé, per intentar comprometre’m amb la teva resposta sobre què és la llibertat, et diria que la llibertat és allò que ens mostra la claredat del nostre deure. Quan sabem quin és el nostre deure, sabem immediatament que el podem respectar o no, i en aquest sentit, jo diria que som lliures només si coneixem quin és el nostre deure. M’agradaria presentar-vos ara una persona molt especial. Segur que la majoria dels vostres avis, pares i mares han compartit algun matí amb ell. És una de les grans veus de la història de la nostra ràdio. Els joves d’avui estimen el luxe, tenen manies i menyspreen l’autoritat. És així, responen als seus pares, creuen les cames i tiranitzen els seus mestres. Sí, sí, tiranitzen els seus mestres. Els joves avui dia són uns tirans. Contradiuen els seus pares, devoren el seu menjar i falten al respecte als seus mestres. Així parlava Sòcrates, el gran filòsof grec, abans d’ahir, fa més de 2.000 anys. M’agradaria preguntar-vos: per vosaltres, avui, en quins aspectes de la vostra vida us agradaria tenir més llibertat? Jo crec que als joves d’avui dia, també, pel que fa al que ha dit que estem sempre contestant els nostres pares, els nostres professors, no ens agrada la idea d’autoritat. Ningú ens ha de dir què hem de fer, i també crec que som persones molt curioses i preguntem molt: “Per què he de fer això? Per què allò? De què em serveix això?”. Fixeu-vos que en el comentari de Luis del Olmo hi ha una trampa, perquè diu: “Els joves d’avui dia”, i aquest “avui dia” que té com a referència és de fa 2.500 anys. -Però segueix sent així. Sí que és cert que ens assemblem als que aleshores van ser adolescents, i hi ha trets comuns que crec que compartim tots. És a dir, els adolescents, tant si són dels 80 o dels 60, o els adolescents d’ara, tots tenim aquest punt de rebel·lia i no ens agrada l’autoritat. Una cosa que ens diferencia d’altres generacions és que sí que som molt crítics amb el que tenim davant dels nostres ulls i que estem més informats i ens adonem del que ens agrada i el que no ens agrada. I no tenim por de dir en veu alta si estem d’acord o no amb alguna cosa. Perquè tots puguem ser més lliures, els adults han de tenir més empatia i menys generalització de: “Tu no comprendràs això, no t’ho explicaré ni t’escoltaré”. Jo crec que això ens faria més lliures. -Això sap molt greu, oi? -Com? -Que això sap molt greu. Quan et diuen: “Ja creixeràs i ho entendràs”. Però és constant i això, a la persona, realment, si deixes de veure un nen o un adolescent, a la persona l’estàs tancant. Em deshumanitzen. Encara soc aquesta propietat, encara soc això de: “Has d’obeir. No importa la teva opinió perquè jo segueixo sent una figura d’autoritat”. És una cosa que em molesta molt i que no em sembla tan difícil de comprendre, que com a nen, com a adult o com a adolescent, que es tingui el mínim, que és el respecte cap a aquest menor, i al costat del respecte, junt amb el respecte, aquesta empatia. Els meus pares és cert que estan tot el sant dia donant-me ordres, perquè jo crec que deu ser que tenen una imatge d’un fill perfecte o alguna cosa, i creuen que tant jo com els meus germans som perfectes, tot ho fem bé i tot ho farem al seu gust. I jo, doncs no, no faré el que ells em diguin, quan ells m’ho diguin i perquè ells m’ho diguin. Jo soc una persona, tinc capacitat de raonar i faré el que em doni la gana a cada moment. Aquest és el problema que hi ha a moltes famílies, que els fills i els pares no s’entenen tan bé precisament per això, perquè si un fill ha de tenir respecte a un pare però un pare no té respecte al fill, la relació no funciona, perquè el fill no se sent bé a casa. Jo em vull fer un forat a l’orella, és cosa meva, deixa-m’ho fer. Però ells insisteixen que la seva prioritat és que jo arribi als 18 d’una peça. Ara us diré una sèrie de frases, i m’agradaria que aixequéssiu la mà si hi esteu d’acord. Som-hi? Primera: “Gairebé tot el que faig, gairebé tot el que faig als meus pares els sembla malament”. Segona, de nou, una pregunta com l’anterior, d’aquestes compromeses en què allò intel·ligent és l’abstenció: “Consumeixo alcohol, però ells no ho saben”. Ara, ara, ara. Entesos, entesos. “Consumeixo alcohol i és clar que ho saben”. “No beguis molt d’alcohol a les festes”, quan soc a una festa familiar amb els meus pares, que es posen cubates tota l’estona. Penseu que hi ha alguna pregunta que entra bé en la vostra situació i que no he fet, i que vosaltres al meu lloc faríeu? Jo crec que si ens sentim malament per ocultar coses als nostres pares. Us sentiu malament per ocultar coses als vostres pares? -Doncs no, la veritat. -No. -No. -Ells també m’oculten coses a mi. -Apa! -Perquè en teoria soc menor i no tinc capacitat de raonar. Tu creus que els teus pares t’oculten coses? No és que ho cregui, és que ho sé. Ho afirmo. -I, per tant, tens dret a correspondre’ls amb l’ocultació. -És clar. Quina pregunta faries, així una mica compromesa, si estiguessis al meu lloc? Una. -Que si els teus pares et fan por. A mi els meus pares em fan por. -No, no, ho faré. “Els meus pares em fan por”. Sí, a mi em fan por. D’acord, d’acord. Amb la por no em refereixo a por d’espantar-me, però hi ha vegades que em criden l’atenció les reaccions que tenen davant d’alguns comentaris o coses que pugui fer o realitzar jo, perquè penso: “Ostres, tu també has viscut la teva adolescència, has fet les mateixes coses que estic fent jo, per què reacciones així? Per què et sorprèn tant que faci això?”. Oi? O tenen algunes reaccions que jo què sé, per exemple, jo, personalment, des de la meva persona, crec que escridassar una persona per parlar les coses no és la millor manera de solucionar-ho ni d’arribar a cap conclusió. Cal obeir-los perquè són adults i cal obeir-los, són els més experimentats. Doncs com que cal obeir l’adult, a mi em fa por, em fa por perquè sé que em faran alguna cosa, perquè no estic obeint aquest adult, aquesta autoritat, aquesta idea de: “Jo en sé més que tu perquè soc més vell que tu”. Pedro, què preguntaries al meu lloc? Que si els teus pares et donen les llibertats que creus que et mereixes. “Els meus pares em donen les llibertats que crec que em mereixo”. Bé, entesos. Cap comentari a tot això? Vaig anar a la presentació d’un documental de Kase.O, que és un raper que m’encanta, em... És a dir, em fa sentir superbé, i hi vam anar, i és cert que era un dilluns, però després d’haver acabat els finals deia: “Ostres, ho he aprovat tot”. Doncs em va dir la meva mare: “T’ho mereixes, hi pots anar”. Doncs hi vaig anar i, finalment, el documental va durar més del que pensàvem i ens hi vam quedar per fer-nos unes fotos amb ell, i resulta que se’ns va fer tard. I jo m’anava a quedar a dormir a casa d’un amic. Aleshores, la meva mare em va dir: “Jo crec que te n’has passat”. I va ser: “Però, a veure, he estat treballant més que mai per treure unes notes i unes coses que em facin feliç a mi, però, sobretot, que us facin feliços a vosaltres”. Perquè, a la fi, això és una cosa que també, tot i que els nostres pares no ens pressionin per això, és una cosa que nosaltres volem, que els nostres pare diguin: “Ostres, que orgullós que estic de vosaltres”. I, en aquell moment, l’hi vaig dir a la meva mare, li vaig dir: “Jo crec que m’ho mereixo”. Jo crec que una bona pregunta seria que si els teus pares et donen la intimitat que necessites. La pregunta és, aleshores, a veure si l’expresso bé: “A casa meva tothom respecta la meva intimitat”. -Exacte. Hi esteu d’acord? Tothom respecta la vostra intimitat a la vostra casa. A veure, depèn del que sigui per tu el terme “intimitat”. -Tu ho has de saber. Si jo m’estic dutxant i entren al bany i em... No sé què és per tu intimitat. -Però això és igual, el que jo pensi. Segons la teva opinió. Segons la teva opinió, a casa teva respecten la teva intimitat? Per exemple, per tu, intimitat és, jo t’agafo el mòbil i et llegeixo les converses. Estic violant la teva intimitat, oi? -Sí. Però si ho fan els teus pares, també, oi? Et vigilen el mòbil? -No. Si entra la teva mare al bany mentre t’estàs dutxant, està violant la teva intimitat? Doncs depèn. Hi ha una cosa que s’anomena trucar a la porta. Però cadascú, per exemple, a mi... Entren els meus pares mentre em dutxo i m’és igual, són els meus pares. -A mi no m’és igual. Per això, depèn de cadascú, la intimitat que tingui cadascú. Comparat amb el que han dit els meus companys, crec que soc dels que menys confiança té amb els pares, i jo crec que perquè l’he perduda completament. El matí que m’aixeco a les... Un quart d’hora abans, pam, obres els ulls i em trobo la meva mare mirant-me el mòbil a la meva habitació. Tot fosc i ella mirant-me el mòbil. I això ho has parlat amb ella? No puc, no puc parlar amb ella. Jo... no tinc la valentia de parlar amb ella. I quan ho he intentat, tampoc, no soc... No em surt parlar amb ella. Aquesta desconfiança l’he hagut de generar jo, d’alguna manera. No sé com, no sé per què, però d’alguna manera he hagut de generar aquesta desconfiança. M’han vingut impulsos de voler-me expressar, de voler dir a la meva mare: “Mare, passa això”, però després, em retrec, perquè les poques llibertats que tinc, les que tinc, les que puc mantenir, com que ells són l’autoritat, em fa por perdre-les, em fa por que m’imposin un límit que redueixi aquestes llibertats. “Els meus pares sempre truquen a la porta de la meva habitació”. -Ah, no. -Quina sort. D’acord, d’acord. Això sí que seria una prova de respecte a la intimitat. No, però és segons el que tu penses sobre la intimitat. Jo, que estigui estudiant, per exemple, i vinguin els meus pares i em diguin: “Ep”, i em sorprenguin per darrere, o que potser estigui escoltant música i em sorprenguin, m’espanto, però m’és absolutament igual. És a dir, si em sorprens fent una altra cosa, potser sí, però... -Per ocultar-los coses als teus pares. -I com sabran quan estan respectant la teva intimitat i quan no? Quan hi hagi molt de temps silenci a la meva habitació, potser... D’acord, d’acord. Sí. Per mi, la meva habitació no és la meva habitació, és l’habitació dels meus pares, perquè jo soc com... És la seva casa, no he contribuït a la seva casa, no pago el menjar, el sostre ni l’aigua. No diries: “És la nostra casa?”. No dic que és nostra perquè no hi contribueixo, és seva, a mi només em tenen allà suposo que per legalitat, perquè... -Home… -Fins als... Bé, ja tinc els 18, fins a la majoria d’edat, doncs soc la seva responsabilitat legal. Però això és una mica fort. És a dir, creus que si els teus pares ho poguessin fer, et dirien: “Vinga, apa, adeu, marxa”. -Sí. Realment, és això, perquè a mi em veuen com una obligació. Un fill és una obligació, una responsabilitat, i: “És casa meva”, perquè ell l’està pagant, jo no estic pagant res. “No faig res que deixaria de fer si els meus pares estiguessin davant”. -Nois, penseu-ho bé. -Espera’t, a veure, jo també... -Vinga. -Tot o...? -Tot, tot. Estan sortint... Fixeu-vos que això és important, perquè potser estem tractant un tema... -Jo no he sigut. Potser estem tractant un tema, la llibertat, que sona molt bé, però potser, potser, per entendre’l bé, cal ser molt sensible als matisos. A veure, hi ha coses, òbviament, en què hi ha un límit que és molt íntim. Però jo crec que sí, jo faria qualsevol cosa davant dels meus pares. De fet, ho he fet. Suposo que en Víctor és una persona que ho explica tot als seus pares, i me n’alegro per ell, però m’ha sorprès bastant. La vostra principal figura d’autoritat són els vostres pares, així que, parlant d’aquest tema, a veure què han de dir ells, perquè encara que potser no ho sabeu, hem parlat amb alguns dels vostres pares. -Ai, Déu, no, si us plau. -Digues que no. Jo, quan era adolescent, per tenir llibertat havia de mentir als meus pares. Amb els meus pares no tenia la confiança que tenen els meus fills amb mi ara. Aleshores, a mi em poden explicar coses bones, coses dolentes, que jo hi seré per tot. Jo, als meus pares, coses dolentes no els podia explicar. Vull dir, coses dolentes entre cometes, coses que a ells no els agradessin. És a dir, els havia d’enganyar. Jo, per exemple, recordo el meu viatge de la fi de COU, i tota la classe va anar a Itàlia, i jo, en teoria, anava a Itàlia també. Vaig marxar amb en Nacho i ens vam perdre pels Picos de Europa. Arribo a dir això als meus pares i no m’haguessin deixat. No m’haguessin deixat segur. Esteu d’acord amb el que diu aquesta mare que, en el vostre cas, podeu explicar qualsevol cosa, tant si és bona com si és dolenta, als vostres pares? A veure, jo als meus pares no els ho acabo d’explicar tot, però no per... És a dir, no perquè no pugui confiar en ells, que sé que puc confiar en ells, però, a la fi, les coses bones els hi explico, les dolentes, en una mesura. No els explico totes les coses dolentes. I, a la fi, és per... És a dir, més que mentir per acció, menteixes per omissió. -És clar. -Entesos, entesos. Al cap i a la fi és per això, per mantenir un ambient decent a casa, perquè si no, pot estar molt tensa la situació, aleshores... Ningú vol això, suposo. I, a més, després hi pot haver represàlies, ho sé perquè hi ha cops que s’han enutjat amb mi i l’ha pagada la meva germana, i això també em fa llàstima, perquè, ostres... No té res a veure. Això de: “Fill, em pots explicar qualsevol cosa”, i quan ho estàs explicant, veus que va alterant la cara i dius: “Ai, ai”. -Sí. Sí, sí. -Has reconegut aquesta mare? -Jo? -Sí. -Em sona. Em sona. És la meva mare, sí. -Sí. -Es diu Eva. És una altra situació de pares totalment diferent, és una altra època, eren uns pares molt grans, ja han mort els dos. I és això, és una altra situació completament diferent, una altra manera de tractar els fills. No crec que abans es tractés amb tanta estima. Es tractava amb molta estima, però amb tanta... empatia. Era més dictatorial, per dir-ho així. -I no hi ha un risc, precisament, aquí? -No, jo crec que no. No hi ha un risc, precisament, en això que t’entenen, t’entenen, t’entenen, i a vegades fas alguna cosa...? -T’entenen però t’aconsellen. -No, però a vegades, aquesta empatia... T’entenc molt bé, però fem la pregunta d’aquesta manera. T’entenen, t’entenen, t’entenen i, de sobte, fas alguna cosa que si els hi expliques posaràs de manifest que no t’entenen tan bé com creuen. -És clar, però és el que deien, el que ha dit ella, que els expliques el 98 % de les coses i el 2 % les calles. Simplement, per no decebre’ls o, simplement, el que has dit tu, que hi ha coses que no te’n sents orgullós, no et sents orgullós de coses que has fet i no les expliques a ningú, les calles. Però són els teus pares i, al cap i a la fi, han de saber com ets, no els ho pots ocultar tot, t’han d’aconsellar, t’han d’acompanyar en el camí. Però sí que és cert que ningú ho explica tot a ningú, sempre hi ha coses que calles. Ruth, què? Veig que estaves retenint alguna cosa, “A veure com ho expresso”. Sí. Per no oblidar-me’n. Jo, personalment, als meus pares sí que és cert que els explico bastantes coses. És a dir... -El 80, el 50, el 30, el 90? -No t’ho sabria dir, perquè depèn del dia que tingui i si em veig capacitada per explicà’ls-hi. Per exemple, les coses dolentes, jo el que faig és que les transformo. És a dir, imagina’t que els vull explicar una cosa dolenta, doncs la transformo una mica... Això ho has d’explicar bé, perquè és una informació molt útil per tothom. Oi que sí? Que m’he enrotllat amb aquest, amb... Doncs no, això es transforma dient que, bé, estic coneixent un noi, que és la realitat també, però més... Jo als meus pares els he dit molts cops que som d’èpoques totalment diferents i, aleshores, tenen un model de filla que no hi estic d’acord. Aleshores, pretenen que sigui la filla perfecta. No sé si tenen una filla en els seus somnis o alguna cosa. Que per tenir 16 anys no em queixo, no em puc queixar, però sí que és cert que en certs aspectes, no... no acabo de poder explicà’ls-hi tot, però això, pel simple fet que no m’agrada com pensen. Jo crec que no soc l’única que ho fa. En realitat, és com mentir. No estàs dient tota la veritat, estàs dient el que a tu t’interessa. I jo tinc la sort que els meus pares sempre m’han respectat. Però també hi ha gent que els seus pares potser no els respecten. Crec que el respecte és una cosa que es guanya i que ha de ser per part dels dos, no perquè tu facis això per mi i no em respectis t’he de respectar jo a tu. “No et facis pírcings”. El meu pare es va fer un pírcing borratxo i la meva mare té un pírcing a la llengua de quan tenia..., quan era molt jove, així que no entenc això de: “No et facis pírcings”. Té vostè la paraula. A veure, pel que fa una mica també al que ha dit la mare de l’Óscar, tinc amigues a les quals els seus pares no deixen gens de llibertat i... que són més irresponsables, per dir-ho d’alguna manera, i oculten més les coses, perquè saben que tenen aquests límits i que els han passat, aleshores... No ho sé, també hi ha d’haver una mica d’equilibri entre els pares, perquè, a la fi, en deixar-nos més llibertat, jo crec que ens sentim amb això de: “Ja que confien en mi, no faré això”, o: “L’hi explicaré perquè sé que m’ajudarà, perquè...”. Aquest és un tema molt important, del qual es parla molt poc, i us agraeixo amb tota sinceritat la capacitat que teniu de parlar amb normalitat de tot això. Si m’ho permeteu, rompré una llança per la gent de la meva generació. No vivíem en el pleistocè, us asseguro que no, ni, què se jo, ni vivíem a la selva ni fèiem coses d’aquest tipus. En el meu cas, jo als 17 anys estava treballant, guanyant-me la vida i vivint en un pis a Pamplona amb altres nois. És a dir, que això de... A vegades em fa mal el que plantegeu de: “Els meus pares són d’una altra època, són això, són allò”. Cadascú ha viscut la seva època, però a les èpoques passades us asseguro que la inquisició havia desaparegut fa temps. Seguim veient què opinen els pares. La clau es troba a la comunicació. Com que tenim comunicació, a vegades crec que va a massa. Doncs el tema de l’alcohol. L’alcohol, comences a veure que hi ha alcohol a certes edats, són menors, i aleshores, tu, és clar... Saps que tu feies exactament el mateix, et saltaves les normes, però no se sabia res. Intentaves arribar a casa, que no se sabés i això. Amb ells és més comú que tinguin més llibertat, i arriba un moment que fins i tot t’arriben a dir: “Ep, comprarem una ampolla, la podem guardar a casa, pare?”. Aleshores, tu dius: “Me n’he passat amb la llibertat”. Aleshores, aquí és on hem tingut alguns conflictes de dir-li: “Doncs no, amb l’edat que tu tens no et deixaré que beguis tranquil·lament, que si ho fas, doncs ho faràs. Però no em diguis a mi que jo t’autoritzi a fer-ho”. I potser arribes a casa un dia i és amb una amiga i creuen que es pot fer qualsevol cosa. I aquí a vegades hi ha hagut conflicte: “Doncs no entenc per què no, perquè a una altra casa estan tranquil·lament i no passa res”. I diem: “Bé, doncs nosaltres no som com ells”. Jo he de dir que empatitzo totalment amb aquest pare, aquesta sensació que... És una situació complexa com a pare, perquè de debò que voldries donar la màxima llibertat, però, en certa manera, dones per suposat que la llibertat dels teus fills no posarà en qüestió les teves conviccions, encara que sàpigues que tu vas fer el mateix. Però, és clar, donar llibertat a algú és donar-li llibertat perquè prengui les seves pròpies decisions, no les que tu creus que ha de prendre. Bé, també em vull fer un tatuatge, i els meus pares tenen un tatuatge també, cadascú. De fet, ni tan sols els hi van dir a les seves mares. Així que tampoc entenc el fet que tu has fet alguna cosa que m’estàs dient que no faci, exactament igual i, a més, ho has fet sense el permís de la teva autoritat, com qui diu, que és la teva mare. A vegades es podria expressar d’una manera o d’una altra, però us asseguro que a ningú estimes més al món que als teus propis fills. Amb els esbroncs que pugis tenir, amb la capacitat que puguis tenir per manifestar-te, els teus fills són els teus fills i ho seran sempre. I hi ha un punt d’amor incondicional que dones als teus fills, insisteixo, que potser no ho saps expressar bé, però hi ha un punt d’amor incondicional que dones al teu fill pel simple fet de ser ell. I això, com sempre ocorre amb l’amor, doncs és fràgil. Quan creus que has aconseguit aquest equilibri, resulta que els teus fills canvien i estàs sempre en aquest fora de joc. Jo crec que cal saber utilitzar la teva llibertat per, diguem-ne, anar expandint-la a poc a poc, que a la fi és el que estàs buscant. Pensar amb el cap i tenir una mica d’empatia amb el teu pare, i també entendre que tampoc li pots exigir una llibertat així tan de sobte i... I a poc a poc anar guanyant-te-la perquè realment sigui una llibertat en què tu estiguis còmode, però que el teu pare també estigui còmode. La base d’una bona relació entre... Bé, entre qualsevol persona i una altra, però, sobretot, entre pares i fills, és la comunicació i la confiança. Jo crec que és bo, inclús, que fins i tot el teu fill et digui: “Escolta, pare o mare, puc fer això?”, perquè, com diu la meva mare, prefereixo que m’ho digui a la cara i saber perfectament el que fa al fet que després, d’amagat, m’emporti un disgust o un ensurt. I si et comuniques bé amb els teus pares i tens la confiança suficient inclús per dir-los que et guardin una ampolla d’alcohol, jo crec que és una bona relació. És el meu pare també. El que has dit tu ara que he de tenir l’amor suficient per dir-li que sí a una cosa encara que no m’agradi... Jo crec que, simplement, jo, com a fill, he agafat el nivell de confiança per preguntar al meu pare si puc guardar les ampolles a casa, però ell, com a pare, ha de tenir el que diu ella, la suficient confiança i comunicació per dir-me que no si ell de debò pensa que està malament. Aleshores, és això, quan ets petit no neixes així, neixes aprenent com és el teu pare, com són les normes socials i com és tot. Encara que tingui aquesta sensació de baralla amb els meus pares, que ens portem una mica malament, en realitat, sí que... És a dir, em porto bé amb ells. És com... Bé, som pare i fill. Suposo que hi ha d’haver alguna cosa. I li ensenyo vídeos que m’agraden, li ensenyo jocs que m’agraden, compartim la música, que és una cosa que, bé, sempre es comparteix entre tot el món, és una cosa que ens uneix. I això m’agrada. Podem criticar una pel·lícula, podem dir si ens ha agradat o si no, ens podem riure d’algunes situacions. Aquest tipus de coses m’agraden, són coses que a mi m’omplen per dins, però després trobes unes altres situacions que no tant. M’agradaria ensenyar-vos un vídeo en què un jutge ens llegirà un article del Codi Civil que poca gent coneix i que us afecta directament. Jo sempre dic que hem passat del pare autoritari al pare col·lega. Jo no soc amic dels meus fills, perquè si jo em converteixo en amic dels meus fills, estic deixant els meus fills orfes. En el moment en què vivim en convivència, hem de tenir uns límits. Els límits els estableixen, molts cops, les lleis, el Codi Civil, la Constitució, el Codi Penal, però tot, tot té un límit. I els nens tenen el 155 del Codi Civil, que diu: “Els nens han d’obeir els seus pares mentre romanguin sota la seva potestat i respectar-los sempre. I segon, contribuir equitativament, segons les teves possibilitats, a l’aixecament de les càrregues de la família mentre convisquis amb ells”. Cal parlar de drets, però també cal parlar de deures. Obeir mentre es trobin sota la pàtria potestat. Jo ho dic a molts joves: “No vols potestat? Ja tens 18 anys, no vols potestat? Tu de què menges? Tu de què vius? No vols potestat? Aire, busca com guanyar-te la vida. Perquè a mi no em pot condemnar cap jutge a tenir el meu fill de 18, 19, 20, 21 anys a casa meva. Em podrà condemnar a passar-li una pensió d’aliments segons les meves circumstàncies, però no a tenir-lo a casa meva. Respectar-me sempre, tingui la potestat o no tingui la potestat. Soc el teu pare i la teva mare. Tinc el dret de respecte i tu el deure de respectar-me. I això no es transmet als joves, no se’ls ha ensenyat. Totalment en desacord, com que no s’ha ensenyat? És a dir, li pegaré. Com que no s’ha ensenyat, si és el que sempre t’ensenyen? “Si no obeeixes, ets una mala persona”, “Si no obeeixes, estàs castigat a l’escola”. Però fixa’t que està assenyalant dues coses. Està assenyalant que hi ha deures del fill que no depenen només del fet que els pares puguin voler o no voler, sinó que estan establits al Codi, al Codi Civil, com a llei. He de respectar el meu pare i ell... -Obeir-lo… -...està sent un ésser empipador? Obeir-lo i compartir les càrregues comunes de la família. Doncs això limita la llibertat de la persona, del fill en aquest cas. Tens 17 anys. -Però la llibertat, aleshores, quina és? La llibertat de no respectar el teu pare i no contribuir a les càrregues? -No és qüestió de respectar, és dir-li: “Ep, el que dius no em sembla que tingui sentit”. Aquesta persona, segurament, quan protesta sobre una decisió que has pres, segurament, diu: “No em faltis al respecte”. No t’estic faltant al respecte, el que dius no entra al meu concepte de com vull estar. “Doncs marxa de casa meva”. Doncs bé, gràcies. No ho sé. No sé què dir. -Tot són maneres, són maneres. -Digues, digues. Això que diu del respecte, que un fill ha de respectar un pare, i un pare, respectar un fill, el respecte es guanya. El respecte s’ha de guanyar. Se suposa que hem de respectar els nostres pares, per exemple? Però si el respecte no és mutu, no és recíproc, per què he de respectar jo una persona que a mi no em respecta? I estic d’acord amb la Rania, que tant si estem o no estem d’acord amb l’article, hi és, però això no vol dir que ens sembli bé del tot perquè, òbviament, has de contribuir a la teva casa i tens els teus drets i els teus deures... Això està contemplat als deures dels pares al Codi Civil. Amb això no vol dir el jutge Calatayud que només els fills han de tenir deures, sinó que hi ha deures dels fills i, per descomptat, hi ha deures obvis dels pares. Òbviament. No pots imposar a algú que respecti a algú. El respecte és una cosa que es guanya, i jo crec que els pares se’l guanyen cuidant els seus fills. Però si, per alguna cosa, el teu pare no es guanya el teu respecte perquè fa actes que no són propis d’una persona decent, fa activitats que no hauria de fer o no es comporta amb tu com ho hauria de fer, no l’has de respectar per llei, perquè aleshores, per què el respectes, per la por que algun dia passi alguna cosa? Però a mi em sembla el respecte necessari. Igual que el meu pare m’ha de respectar a mi perquè soc el seu fill, jo he de respectar el meu pare, encara que faci coses que no m’agraden, encara que faci coses que vagin en contra meu. Al cap i a la fi, és qui m’ha donat la vida, i si soc aquí és per ell. Per ell, és a dir, pel meu pare, per la meva mare. I em sembla necessari, igual que contribuir a la casa. Jo he treballat i he aconseguit diners, i si crec que és necessari que aquests diners hagin de ser per l’ajuda familiar, jo això ho faré. Quan he dit aquesta brometa d’“Em venen ganes de pegar-li”, és perquè ell parlava dels joves com si ara, en aquesta època, són molt desobedients, que fan el que els dona la gana, que els pares no... Que són més lliures. Parlava dels adolescents com nens amb impulsos, a mi m’ha fet aquesta sensació, com babaus que han d’obeir, que tu ets jove i després ja faràs el que et doni la gana quan ja hagis seguit les meves ordres. És com: “Què t’has pensat?”. A veure ara què ens diu sobre la llibertat i els límits una psicòloga, Violeta Esteban. Segons la meva experiència a la consulta, una de les coses que primer comenten els pares és: “A aquest noi què li passa? Volem posar uns límits a casa, volem que aquest noi aprengui a tenir una estructura, a ser ordenat, a obeir quan calgui”. Això implica parlar d’exploració, no implica parlar només de límits. Quan parlem de llibertat, parlem de continuar explorant i coneixent el món, continuar escollint en quina direcció vols anar i provar de fer coses noves. Evidentment, els pares tindran una sensació de por, de risc. Evidentment, s’amoïnaran, però el que de debò m’amoïna és un jove que no explora. Aquest sí que pot tenir un problema real. Hi ha pares que poden posar certs límits a l’exploració del seu fill, i crec que això, per mi, està bastant mal fet, perquè, a la fi, nosaltres som qui ho hem de viure. I encara que tu m’hagis avisat que això acabarà malament, jo soc qui ho ha de viure, qui l’ha de cagar i qui ho ha de fer malament, però soc jo qui ha d’aprendre d’allò que estic fent malament, no de... No de no fer les coses perquè tu m’ho estàs dient. Em costa mantenir-me callat. Com a pare, insisteixo, si tu veus que al teu fill li passarà alguna cosa... -Sí, és molt difícil no dir-li que no. -Però cal deixar que passi. -Però l’estimes. -És clar. I a vegades veus tan clar que el teu fill va directe a equivocar-se, que aleshores dius: “Tinc el dret que aprengui només de la seva experiència?”. Vull viure la meva vida i ho vull fer jo. I si la vull cagar jo, ho vull fer jo. No vull que els meus pares ho hagin fet per mi. Em vull omplir les orelles de metall. És a dir, no vull ni que es vegi pell, bàsicament. Jo crec que la Violeta té molta raó en aquesta necessitat que hi ha que els adolescents explorem, que obrim noves fronteres, que trenquem el que coneixem, que desenvolupem un sentit crític per nosaltres mateixos i que puguem explorar noves zones. És important aquesta exploració. Vaig conèixer algú que no s’atrevia a explorar i a saltar alguns límits. I la veritat és que això sempre fa una mica de por, perquè se suposa que l’adolescència és l’edat en què ens hem d’equivocar, provar coses noves, fallar, recular, tornar cap enrere, tornar-ho a fer, cagar-la i fer coses bé i aprendre, perquè és com els joves que no surten mai de festa fins que tenen 18 anys i, de sobte, surten de festa un cop i es posen al 100 % i pateixen un coma etílic. Tampoc els agraden els pírcings perquè els sembla una estètica molt lletja. Però no ho sé, ell també té un tatuatge que a mi no em resulta atractiu, però a ell li agrada. És el seu gust, és el seu cos, és el que ell vol fer. La curiositat sempre apareixerà tard o d’hora. A mi m’agradaria, si fossis el meu pare, que m’expliquessis, que em fessis entendre, per exemple, quan per primer cop, suposo, a mi no m’ha passat, demanes al teu pare: “Puc sortir fins a les tres?”. “Ostres, quina por, el poden atropellar, li poden fer certes coses”. Fes-li entendre per què no vols que hi sigui fins a les tres, no vas i li dius: “No, fins a les tres no, ni de broma. Vens aquí a l’hora que t’he dit”. Fes-me entendre per què no vols a les tres. Doncs jo t’ho explicaré. No sé si esteu d’acord que el lloc més segur per un vaixell és el port. És el lloc més segur, i quan els vaixells surten a alta mar, abans estan ben acabats. En el cas de les persones, sortim del port quan estem a mig fer. A més, per acabar-nos, necessitem sortir a alta mar per aprendre de les experiències amb les quals ens hi trobarem. Amb això estic totalment d’acord amb vosaltres, per acabar-te, necessites assumir riscs. Què és el que passa? El fill tendeix a veure’s a ell mateix com un vaixell acabat, capaç de fer front a qualsevol intempèrie. I el pare veu el seu fill inacabat, i tendim a sobrevalorar els perills que trobarà. La meva mare crec que encara em veu molt nen, perquè a veure, per aparença, aparento ser força menor del que soc. Aleshores, jo crec que encara té una visió d’“el meu nen”, que em sembla bé. M’agrada aquesta visió perquè em sento protegit, però fins a un cert punt, perquè, a la fi, jo penso que ja he de tenir una mena de control sobre les meves accions, control sobre el que jo faig, control sobre el que puc fer. I encara que en el fons sé que el que vol és cuidar-me, que el que vol és ajudar-me, que el que vol és facilitar-me la vida, sento que no tinc la llibertat, no tinc aquesta possibilitat. Les coses han estat sempre molt perilloses, i accidents, i em posaré molt extrema, segrests i assassinats i coses així han passat tota la vida. I ara volem que els nens estiguin superprotegits i fem l’efecte contrari, l’únic que aconseguim és que quan realment s’exposin a un problema o passi alguna cosa, o estiguin en perill, no sàpiguen ells mateixos com solucionar-ho. Bé, pensem una mica més en la complexitat. És el que us deia, la vida seria molt fàcil si sempre hi hagués una alternativa i fos fàcil escollir-la. El problema és que cal escollir sempre de manera problemàtica, i a vegades has de dir que no a les millors intencions d’una persona, precisament, per créixer. Jo afegiria a la imatge del vaixell que us he plantejat inicialment que els fills, efectivament, necessiten créixer a la intempèrie, i que per aquest creixement, és essencial la confiança, saber que comptes amb la confiança dels teus pares. Però això és tan fàcil de dir i tan difícil de fer... Pensar en allò que a mi em va molestar quan jo vaig ser adolescent, pensar com em sentia, i així intentar comprendre una mica millor el meu fill o filla, perquè jo no voldria fer res que pogués perjudicar el meu fill, que el pogués posar en perill. Però tampoc voldria que per culpa d’això fos infeliç i tingués un complex de: “No em deixen fer res”. A la fi, és un mateix qui es posa els límits i qui decideix fins on pot anar o fins on pot arribar. Quan jo em vaig fer el pírcing de la boca, després de fer-me’l, li vaig dir: “Ep, pare, vull fer-me més pírcings”, i em va dir: “A la cara, no, més a la cara, no. Fins que no tinguis 18 anys i facis el que vulguis amb la teva cara, però mentre jo t’estigui pagant els pírcings i estiguis sota el meu sostre i t’hagi de veure la cara cada dia, no et faràs més pírcings a la cara”. Així que, a veure, jo ho vaig entendre una mica. A més, també soc molt jove per fer-me massa pírcings, perquè després, segurament, me’n penediré de la meitat. Arribem a la fi. Després de tot el que hem estat parlant, us reafirmaríeu mot a mot en el concepte inicial que teníeu de llibertat o hi introduiríeu alguna modificació? Jo potser sí que afegiria alguna de les coses que hem estat parlant. Com quina? Doncs tot el que hem comentat del respecte, de la confiança, de seguir el teu camí. Tot està relacionat, a la fi, amb la llibertat. Jo sí que ho modificaria, es a dir, no del tot, però al principi, el principal significat que dones a la llibertat és: “La capacitat que tens tu de fer el que tu vulguis”. Però, al cap i a la fi, amb el que hem estat comentat, sí que és cert que hi ha molts altres factors que influeixen en el que realment pensem que és la llibertat. Una cosa que no havia pensat en el tema llibertat és la responsabilitat que porta. Jo em segueixo afermant en el que he dit al principi. Segueixo igual. Doncs moltes gràcies per compartir la vostra veu, la vostra sinceritat i, a més, crec que no m’equivoco si dic que la vostra honestedat amb mi. Moltes gràcies, de debò. -A tu.