Em dic Jon Sistiaga. Soc periodista, reporter també. Fa gairebé tres dècades
que viatjo per tot el món. He estat en guerres,
en conflictes, en desastres naturals, en catàstrofes humanitàries... M'han matat un company
durant la guerra d'Iraq, a l'hotel Palestina. Va morir als meus braços. D'alguna manera, dialogar amb la mort
és una cosa bastant habitual per mi. Ens tractem de tu a tu, podem dir, i algunes vegades
m'han donat alguna urpada propera. A l'inici d'aquest any, va morir una de les persones
que més m'ha impressionat en la meva trajectòria professional. Es deia Annette Cabelli. Tenia 94 o 95 anys, i era una de les últimes supervivents
d'Auschwitz. Em vaig sentir afortunat
de conèixer una persona tan bona i bondadosa a pesar de tot el que havia patit. I estava veient algú... Estava palpant de debò història.
Història real. Ella encara tenia tatuat
el número 4065 al braç, que li van posar
només va entrar a Auschwitz. Recordo que em deia: "L'única opció a Auschwitz
era sobreviure". Jo sé que és
un exemple una mica extrem, però en aquests temps
en què pensem molt poc o molt per damunt
sobre la nostra existència, perquè anem molt de pressa, jo crec que val la pena
pensar com és d'important viure. Viure. Avui, junts, intentarem respondre la que potser és la pregunta més important
que ens podem fer. Què dona sentit a les vostres vides? El que dona sentit a la vida
són les petites coses que et passen cada dia. Perquè, a la fi,
tenim un propòsit al qual volem arribar i ens oblidem de gaudir cada dia i, en realitat, és el que dona sentit
a l'ara i al present. Jo diria que és trobar la conformitat a cada acció que faig perquè en el futur no em penedeixi
de res del que he fet. Encara que això,
certament, és impossible, perquè no totes les decisions
que prenc es troben al meu abast. Però és difícil amb aquesta edat
pensar en aquesta conformitat, oi? Que les decisions que estàs prenent són les correctes. Només vius una vegada. Aquesta és la gran disfòria
en què vius en viure. Que no ho podràs repetir per saber
si vas prendre la bona decisió o la dolenta. Això estressa, però també és
més divertit així, si no... Tens raó,
només es viu una vegada, però... Sembla que no,
però es tenen moltes vides dins d'una sola vida. El sentit de tot és
que no saps què passarà. Viure una mica una incertesa, saber que, realment, el que facis avui
influirà en el que facis demà. I això, doncs et permet avançar
i, diguem-ne, aquest és el motor, que et mou a seguir cap endavant. El primer cop que em vaig plantejar
si la meva vida tenia sentit va ser quan va morir el meu pare. Va ser en una classe de Filosofia
a primer de batxillerat. Va ser quan vaig haver de prendre
la decisió d'anar a la universitat i quina carrera havia d'escollir. Quan la meva mare va sortir d'una operació
de càncer de mama. Va superar el càncer. Va ser el naixement
de la meva germana. En aquell moment, em vaig adonar
que tenia la responsabilitat de ser un gran germà
per a la meva germana petitona.