Em dic Ousman Umar. Soc de Ghana. Sé que vaig néixer un dimarts. No sé ni de quin mes ni de quin any perquè a la meva tribu això no importa. Als nou anys la curiositat em va portar a sortir del poble cap a la ciutat. I, a la fi, als 13 anys vaig marxar fora del país per intentar arribar al país dels blancs. Vaig haver de creuar tot el nord d’Àfrica i vaig passar pel desert del Sàhara, que va ser el primer gran repte que vaig haver de superar. No teniu cap idea de què vol dir viure un únic dia al desert. I em costa treure les paraules adequades per transmetre el que realment vam viure en aquell infern. El que us puc dir és que de les 46 persones que vam començar el viatge, només sis vam arribar a Isir tres setmanes més tard. Direm que aquests sis van aconseguir sobreviure el drama de Líbia i van aconseguir 1.800 euros per sortir i arribar a la costa. Vam construir dues pasteres. A la primera sortida, als dos primers quilòmetres s’enfonsa la pastera on anaven els companys. I ningú va sobreviure. Un dels meus millors amics, en Musa, també va morir. Tornem al desert. Un mes més tard la màfia va portar més material, més persones. Vam fabricar dues pasteres un altre cop. Va passar exactament el mateix: al mig del mar, una de les pasteres també es va enfonsar. Les 150 o 200 persones que es trobaven a la pastera tampoc van sobreviure. Es diu fàcil, oi? A les notícies només arriben números: “Han arribat 300 persones en barca”. Són persones amb noms i cognoms, amb germans i germanes, amb dones, amb xicotes, com qualsevol ésser humà. A la meva pastera hi havia dos nadons. Quan vaig arribar a la costa on es trobava la policia amb la gent jo no vaig veure aquells nadons, tampoc vaig veure els seus cadàvers. Quan arribem al mar, la batalla està literalment perduda. On som els que arribem aquí vius? Mendicant per les ciutats, com veiem cada dia. Aquesta és l’acollida? Aquesta és la solució? Jo crec que no. Jo crec que no. Mai a la història de la humanitat havíem tingut accés a la informació com avui. Per què tantes persones segueixen morint per manca de formació i d’informació? Estem enviant milions i milions i milions d’euros d’ajut humanitari. Seguim constantment amb l’emergència. Si em dones un plat d’arròs, m’estàs sadollant la gana per un únic dia. En canvi, si m’alimentes la ment, m’estàs donant alimentació per més de 100 anys. Crec que l’educació és el motor de la transformació de qualsevol societat. Sens dubte, la solució es troba a l’origen, que és fomentant l’educació. Si no canviem l’estratègia, no canviarà res. Fem el favor, un cop, només un cop, de canviar l’estratègia. La caritat no solucionarà el problema de la pobresa. Si amb 12.000 euros, inclús menys, un analfabet com jo, que ho era aleshores... Vaig anar a Ghana, vaig comprar 45 ordinadors, vaig contractar dos professors, vaig comprar els mobles que calia i vam posar en marxa l’aula informàtica. Ara hi ha més de 15.000 persones que tenen accés a l’educació digital. Per què? Perquè vinc de la tribu, entenc la meva realitat, conec la meva gent, sé què cal. És molt heroic treure cadàvers. De què serveix? Els cadàvers ja estan morts. De què em serveix anar ara al mar a buscar el cadàver d’en Musa? De què em serveix? La solució és evitar que futures víctimes caiguin en aquest infern perquè ningú ho mereix. Ningú ho mereix. Jo crec que entre tots hem d’assumir la nostra responsabilitat. Deixem de culpar els governs i que cadascú faci el que pugui. Hi ha una frase d’Eduardo Galeano que deia: “Persones petites a llocs petits fent coses molt petites, aquests són realment els que canviaran el món”. Cadascú de nosaltres hem de ser el canvi que volem veure al nostre entorn, a la nostra societat, al nostre país, al món sencer. Si no pots volar, corre. Si tampoc pots córrer, camina. Si no pots caminar, gateja, però segueix movent-te sempre.