Sembla mentida, Xavier, quan un té l'ocasió de mirar de prop coses que li interessen, coses que li preocupen o que et meravellen, després, al cap d'una estona, no sé si entenc més, no sé si en sé més, d'allò que em preocupava. El que sí que és segur és que n'estic encara més atès. És una paradoxa, eh? Exacte, perquè...
Quan més ens admirem, segurament més creix l'admiració. Aristòtil deia, fa 2.500 anys, eh? , que els homes comencem a filosofar...
moguts per l'admiració. Jo crec que és un pensament molt encertat, perquè admiració en grec, que és taumatsen, vol dir literalment quedar-se estorats o bocabadats, és a dir, estupefactes, paralitzats davant d'alguna cosa que ens admira. Però quan l'admiració el que provoca és la curiositat per sortir de l'admiració, ens força a intentar desbrinar allò que era opac per introduir-ne una miqueta d'ellot. En cert sentit, jo crec que seria això el que gairebé sempre passa. Admiració, per començar, una gran curiositat i una mica de coratge.
Sempre hi ha aquest instint d'admirar-nos, de mobilitzar la curiositat, per fer front a aquesta precarietat nostra, que és que no ho sabem tot. Segurament l'estupidesa, que és el vici més antifilosòfic possible, és el no admirar-se de res, no voler saber res, pensar que ho sabem tot. La vida és una cosa que no es pot fer. La vida és una cosa que no es pot fer. La vida és una cosa que no es pot fer.
Fer-se preguntes és posar-se problemes i és complicar-se la vida. En certa manera, els filòsofs som potser una mica covards. Som homes que miren més que homes que actuen.
Això és una espècie de vici d'aquest bestiar que en diem els filòsofs. L'home ha de ser capaç de poder donar respostes racionals a qüestions que són un misteri. Moltes de les preguntes filosòfiques són preguntes estranyes. Però Déu-n'hi-do, quina pregunta! Aquesta per mi és la pregunta, eh?
Aristòtil comença la seva metafísica amb una afirmació que s'ha fet famosa, jo ho repeteixo vingut. Diu... Utilitza un verb en grec que és molt fort, que vol dir... Jo crec que Aristòtil va ser massa optimista.
fa l'efecte que som el que realment necessitem, el que realment volem, allò que t'endinc a... és a respostes reconfortants, a viure en una circumstància que no es cregui massa problemes, que sigui amable, que sigui tranquil·la. Podem intentar aclarir alguna cosa del preguntar-se almenys del pensament si mirem la qüestió de l'etimologia del verb preguntar.
La seva etimologia ens indica, entre d'altres significats, el... aturar-se o l'ajornar el temps, fins i tot el vacilar o el dubtar. I en bona mesura es pot dir que el pensar, no només el pensar filosòfic, té a veure amb això, amb aturar-se.
donar-se temps per allunyar-se una mica de la immediatesa de les coses tal com se'ns presenten. Es pot dir, de fet, que els problemes filosòfics o la interrogació filosòfica té a veure amb això. Un filòsof com Wittgenstein deia que la forma dels problemes filosòfics era no ser orientar. El no saber-se orientar és tractar de veure allò que veiem de forma habitual i quotidiana des d'una altra perspectiva.
És a dir, veure allò que és ordinari de manera, podríem dir, extraordinària. Amb això només em refereixo al fet de ser capaç d'interrogar-se sobre allò que funciona, per què funciona, o de veure, d'alguna manera, allò que ocorre i preguntar-se pel seu sentit. En aquesta mesura, moltes de les preguntes filosòfiques són preguntes estranyes, preguntes que no tenen resposta, sinó que l'activitat consisteix en... que consisteix, bàsicament, a millorar la pregunta cada cop que ens plantegem un problema.
No es tracta tant de trobar una solució, que és potser un dels hàbits del nostre temps, que és intentar trobar una solució ràpid per evitar continuar pensant. Doncs fem filosofia segurament perquè sempre la pregunta més difícil és la que té la resposta més bonica. Un filòsof és una persona que simplement té un nervi estrany, més aguditzat, que és el nervi de veure... una cosa rara, una cosa fosca, allà on tothom veu una cosa clara. Segurament això és conseqüència de l'estructura mateixa del llenguatge.
Ara, al llenguatge hi ha dos tipus de termes, dos tipus de paraules. Hi ha paraules com taula, cadira, bolígraf, que són termes fisicalistes. Ara, quan parlem de justícia, de llibertat, de Déu, estem referint-nos a un estat d'idees.
I aquest estat d'idees és difícil de transmetre. Aquest estat d'idees és pastós, és ambigu. És complicat de traduir. Segurament fem filosofia perquè no sabem com traduir les experiències del nostre pensament als altres i a la mateixa realitat.
En certa manera, els filòsofs som potser una mica covards. Els filòsofs posem una curaça, que és la curaça de la nostra reflexió, de la nostra incapacitat per actuar. Som homes que miren més que homes que actuen. Jo molt ràpidament et diria que fer-se preguntes és posar-se problemes i és complicar-se la vida. És això.
A vegades s'ha insistit molt en la gratuïtat de les preguntes. La filosofia és fer preguntes sense resposta, com si això no passés res més. I passa molt, precisament perquè estar en les preguntes és estar disposat... Estar en l'insoluble, en el que no té solució, en el que no admet solució i, per tant, potser no ofereix consol, o almenys no d'una manera directa o d'una manera fàcil.
Hi ha plaer en això, sí, molt. Hi ha intensitat tota. Hi ha dificultat, també. I potser és una maledicció, també. La pregunta s'ha convertit en alguna mena de recurs que sembla propi de la filosofia.
Tots hem considerat que preguntar és una cosa molt positiva, molt bona, però jo us hauria dit, primer, que fer preguntes, preguntar, és molt difícil. Perquè no pots fer bones preguntes si no estàs disposat a posar en qüestió les teves conviccions, i per tant, com deia Wittgenstein, no pots fer bones preguntes si no estàs disposat a fer-te mal, i és que d'una certa manera tenim assumit que les respostes de la filosofia han de ser consoladores. És a dir, t'entenc ja com una... aquesta imatge. En el món hi ha moltes...
unes grans conspiracions a favor de la mentida, i la filosofia s'ha de proporcionar la veritat, i aquesta veritat és bona. Jo de cap manera puc donar als meus alumnes les respostes als problemes que jo plantejo a classe, perquè aquests són fruits de la meva pròpia experiència individual. És a dir, o intento que aquestes respostes no siguin respostes immediates sense haver recorregut el camí necessari per... poder assolir aquestes respostes. Jo soc un professor, és a dir, intento ensenyar a llegir textos i a comprendre aquests textos escrits en èpoques molt diverses de la història.
de la nostra cultura, i per tant intento ensenyar a contextualitzar aquests textos, per què en un moment determinat s'han fet aquestes preguntes, per què aquestes preguntes podrien tenir avui també un cert interès per nosaltres, però crec, com deia el mestre Eker, que l'home ha de ser capaç de poder donar respostes racionals a qüestions que són un misteri. Tales de Mileto ya decía aquello de que todo está lleno de dioses. Y como el hombre veía y podía mirar a su alrededor, y sabía que podía mirar, también se sentía mirado. Y en ese momento siente que cuando le miran las cosas padece lo que María Zambrano llamaba un delirio de persecución.
En ese delirio, si tomamos como ejemplo a los... ...griegos, ya desde Homero, los dioses eran intervencionistas en los asuntos humanos. Podían intervenir en los asuntos cotidianos o podían cambiar el rumbo o el destino de los hombres y siempre había ese fondo oscuro que producía terror.
Ante ese terror, el hombre, en un momento determinado, pide a los dioses, se siente un indigente y pide a los dioses.... pero cuando ve que sus súplicas son inútiles, en ese momento exige. Y a partir de la exigencia surge la pregunta, es decir, la posibilidad de pensar. El hombre se ha liberado del delirio de persecución, pero con la pregunta surge la angustia existencial de la soledad.
La primera pregunta es una pregunta ontológica, mira fuera de sí y se pregunta qué son las cosas, es decir, qué es eso que tenemos delante. Tendría que pasar un tiempo hasta que... que el hombre es capaz de mirar en su interioridad y preguntarse ¿quién soy yo? Cuando se pregunta ¿quién soy yo?
es el nacimiento de la conciencia y como decíamos la angustia esa de la soledad. Así pues, también se da cuenta, a pesar de haberse liberado de los dioses y de su misterio, que el mundo de alrededor, la naturaleza, también es un enigma. Entonces las preguntas que a lo largo de todos los tiempos van surgiendo Las preguntas son las mismas, recreadas una y mil veces.
Lo que va variando son las respuestas. Respuestas siempre tentativas, porque el filósofo sabe que esa verdad, como llamará luego a la realidad, siempre será un horizonte en retirada y jamás habrá la respuesta definitiva. No totes les preguntes, ni molt menys, són filosòfiques.
Es diu, jo crec que amb massa facilitat, que els nens són filòsofs perquè es fan preguntes. Evidentment, els nens es fan preguntes. I alguna cosa de l'actitud infantil és pròpia de la filosofia o del filòsof. Bàsicament, la insistència en la pregunta, que això és molt propi del Neng, jo diria que això forma part de l'essència de la filosofia.
Podríem dir que el filòsof respecte a la pregunta té molt a veure amb els castrati del segle XVIII, en el sentit que tenen una veu de Neng per una tècnica d'adult. La pregunta filosòfica té alguna cosa d'infantil? Perquè no dona res per suposat.
I de fet, les dues grans preguntes filosòfiques són què és això i per què ha esdevingut això. Hi ha una pregunta, però la pregunta s'ha de conceptualitzar. s'ha de portar l'experiència a la idea. No et quedes només en una pregunta de l'experiència immediata. Per què?
Perquè la pregunta filosòfica va més enllà de la meva biografia i del meu interès personal. La pregunta filosòfica és una pregunta que, en principi, la seva resposta és potencialment interessant per a tots els homes. A mi em sembla que l'interessant de les preguntes filosòfiques no són aquelles que ens fem de manera immediata, sinó que aquelles que, fruit d'una reflexió, ens porten al límit. Em sembla que les preguntes realment interessants són aquelles que, de manera... i que, si la pensàvem, la pensàvem en un horitzó que està sempre en retirada.
M'explico. Kant possiblement seria l'autor que més ens ha ajudat a pensar això. Per Kant, filosofar, pensar, implicaria precisament... és situar-se en els límits i els confins de la raó humana. En aquells límits de la raó humana, ell troba uns ideals, unes idees, que ell qualifica de reguladores, idees límits, per sobre de les quals ja no podem comprendre, però sí pensar, potser.
Aquestes idees límits i reguladores són des del jo humà, el món que ens envolta i la seva posició. la possible finitud o no, i, òbviament, la divinitat, amb la qual sempre acabem topant. Kant proposa aquestes com a tres idees límits, tres preguntes límits, tres sostres de la raó humana. Si tenim o no un jo, si hi ha o no un Déu, què és el món? Totes aquestes preguntes, la importància que tenen no em sembla que sigui el fet que tinguin o no resposta, sinó que obliguen la raó humana, obliguen el pensament humà.
i el que ens permet fer-ho. I això és Si Sócrates aparegués ara mateix aquí, s'admiraria moltíssim de tots els avanços tecnològics que tenim, però continuaria, podem participar d'una manera absolutament oberta en les nostres discussions sobre moral, sobre política, sobre convivència, sobre estètica. Llavors, com a mínim, podríem constatar que el progrés científic i el progrés tecnològic no porta aparellat un progrés humà, o almenys del coneixement humà, paral·lel. Sócrates és un fenomen extraordinàriament estrany, tan estrany que, de fet, no va tenir continuadors.
El que fa el seu gran deixeble, Plató, és treure la filosofia... d'allà on l'havia situat Sócrates, a l'àgora, per portar-la a l'acadèmia. És a dir, Plató treu la filosofia, la pregunta filosòfica de la ciutat, i la reclou en un lloc apartat, específic, en un lloc per fer filosofia.
Llavors, totes les preguntes de Sócrates, amb la gent amb la qual s'atura a parlar als carrers d'Atenes, es redueixen en un què és... alguna de les coses que semblen suposadament de sentit comú, que tothom sap la resposta. Clar, un personatge que interroga la gent sobre les seves conviccions i que no ofereix cap resposta...
Que pugui ser, ni en la forma d'una convicció alternativa, sinó que et deixa absolutament abandonat darrere de l'abisme de la interrogació, és una persona que no només Atenes, jo crec que cap ciutat pot suportar. Si la filosofia vol realment plantejar-se honestament la pregunta, ha d'evitar fer mal a ningú. Ha de ser en tot cas el filòsof qui gosi plantejar-se la possibilitat de fer-se mal. Però la filosofia, qui ha autoritzat la filosofia a ser una força corrosiva, destructora de la política, de la convivència, de la religió, de l'ètica?
Ic bin alain......on frag......barom? La filosofia és un símptoma. Hi ha una sèrie de preguntes que ens les fem perquè estan com líquides en l'ambient.
En el segle XX apareix la bomba atòmica, apareix el cotxe... i la pregunta és la tecnologia, com entenem la tècnica. En certa manera, la filosofia fa les preguntes de l'època i discuteix la qüestió que l'època està vivint... i en adonar-se que està vivint moltes vegades.
Els grans filòsofs són els que tenen la capacitat de fer-se una pregunta que sintetitza la seva època i que va més enllà de la seva època, que intenta racionalitzar el món, que intenta donar lògica al que simplement s'esdevé pastosament cada dia. Un filòsof tendeix a pensar que el món és pastós, que el món és olla barrejada, i d'alguna manera intenta buscar un ordre en aquesta estructura estranya i complicada i contradictòria de les coses. coses.
I això és pensar. Llavors, hem d'arribar a una conclusió, home, sí, hem d'arribar a una conclusió, perquè la necessitem políticament, perquè hem de viure amb els altres humans, i per tant la nostra raó ha de ser confrontada amb les altres raons. Jo penso que la filosofia sí arriba a acords, jo penso per exemple que els drets humans són un acord de mínims, el que passa és que la filosofia va més enllà, és a dir, hi hauria una filosofia de mínims que podem exigir i que té a veure amb la dignitat humana, i que té a veure amb els drets humans, i que té a veure amb les llibertats personals, i que té a veure que hi haurà el dret de cada persona a tenir un projecte. I després hi ha la qüestió de les filosofies personals de cada individu, que evidentment, segurament, duren com la vida. Hi hauria una filosofia comú en la que, d'alguna manera, els filòsofs han d'entendre's amb els polítics, amb els sociòlegs i amb els homes del carrer.
Penso que hi ha d'haver uns mínims de dignitat, uns mínims de llibertats, uns mínims de respecte a la persona individual, etcètera, que això és filosofia, però... És una filosofia que es fa per tothom, mentre que després cada filòsof aporta el que pot, o el que li deixen, o el que li dóna a entendre el seu món. Els filòsofs el que fan és fer-se preguntes...
Allò que els castellans anomenen de perogrullo. Preguntes tontes. Preguntes que, en el procés de socialització, mentre hem anat creixent, ens han anat explicant quines eren les preguntes políticament correctes.
Perquè sempre la doxa, el pensament, quan avança un pas més, es topa amb la paradoxa. Si vas dient, i per què? I per què he d'estudiar per guanyar-me la vida? Per tenir fills, i per què tenen fills? Perquè tinguin fills, i perquè tinguin fills es mori.
I per què s'han de morir? Mira, calla't i no diguis tronteries, nen. Deixa d'emprenyar.
Hi ha coses que no són políticament correctes, i altres que són educacionalment no correctes. I en aquest sentit l'educació és la formació o la... o sigui, la manufactura del tipus i la mena de preguntes que és pertinent fer.
Clar... però a la filosofia li passa que, malgrat tot, no dona ni la seguretat real o fictícia, pel que sigui, ni la seguretat que et dona la ciència, ni el consol que et pot donar la religió, sinó que és el cul del jaumet de l'esperit. Va d'una a l'altra, rebotit, i amb una certa censura respecte a aquelles qüestions que, al plantejar-se, trenquen les expectatives. La gent sempre et demana alguna cosa que pugui associar. associar el que ja sap, el que ja pensa, el que ja vol.
I si dones una resposta no domesticada, no tots els filòsofs són domesticats. També és veritat. No tots han aconseguit ser domesticats.
Però de totes maneres és cert que és una actitud una mica adolescent, de gent que no sap greixer prou, domesticar-se prou, domesticar el seu cervell, orientar el cervell. i va fent això, aquestes preguntes de parellugre, o aquestes preguntes que qualsevol qüestió, eh? Per què estàs assegut aquí, o per què estic assegut aquí, si pregunto per què estàs assegut aquí i per què em graveu, per fer un programa, i per què ho fareu un programa?
Perquè TV3 molt bona. I per què és molt bona? Perquè els catalans som collons.
I per què els catalans som collons? Digues-ho, sempre acabaràs amb un... Però... en un moment no res. Llavors, saber desviar aquesta espècie de cascada de respostes tòpiques o de qüestions desconcertants, aquesta reglaja de trencar la pregunta tonta i introduir la pregunta desconcertant, això és una espècie de vici d'aquest bestiar que en diem els filòsofs.
Era Rousseau qui deia que un home que pensa és un animal depravat. Hi ha alguna cosa contra natura. Hi ha en aquesta... En aquesta força, la podem dir força, perquè en el fons és una eròtica, una eròtica filosòfica, de portar a la interrogació absolutament totes les teves conviccions.
És a dir, posar permanentment a interrogar... en interrogació, els teus fonaments. Però si estàs disposat a portar a la interrogació els teus fonaments, el perill evident és la desorientació. Aquesta mena de... voluntat de viure en la desorientació...
és una malaltia molt estranya que fa que el filòsof... Sempre si tingui un element antipolític, del qual és lògica més que la ciutat dubti. Filosofia vol dir estrictament tendència, amor, o si es vol, eròtica del saber. Però si estimes la sabiduria, l'estimes...
Perquè encara no la tens. La diferència entre el filòsof i el sophos, el savi, és que el filòsof no sap exactament què es trobarà si algun dia té allò que cerca. Perquè en el moment que el tingui ja no és filosofós, ja és sofós. Llavors, si no saps què tindràs entre mans si algun dia assoleixes, conquereixes allò que trobes, quines llibertats tindràs? Quines lliçons pots donar, per exemple, d'ètica?
Quines lliçons pots donar, per exemple, de política? Quines lliçons pots donar d'estètica? El filòsof com a tal pot donar molt poques lliçons.
Per això, dins de la filosofia musulmana, hi ha una figura, que és la del Mutawahid, que és el savi que s'allunya de la ciutat i que es reclou perquè sap que en si mateix no es pot fer res. té un poder contaminant negatiu per la comunitat. El filòsof és una figura tràgica, necessàriament tràgica, perquè està buscant alguna cosa que no sap. No sap quina és la seva meta, no sap quin és el seu objectiu, no sap què és allò que al final pot trobar-se. Vivim hiperorganitzats i alhora pensant que estem triant contínuament allò que fem. Fer preguntes avui o posar-se problemes és anar a contracorrent de tot això.
A contracorrent vol dir fent espai, o sigui, buidant. Jo crec que hi ha d'haver una tasca, la més difícil, de buidament. de buidar-nos de tot el que tenim predisposat, a disposició, organitzat... I en aquest buit, naturalment, sortiran aquelles preguntes que ens són necessàries com la vida mateixa. Però és que no hi ha...
La saturació jo crec que avui és un dels grans problemes. I aleshores la pregunta és, es pot combatre la saturació amb més paraules? Es pot combatre la saturació amb més activitat? O hem d'aprendre a deixar de dir moltes coses? Hem d'aprendre a deixar de fer moltes coses?
per trobar les que realment ens importen, les que realment ens obliguen a fer-nos preguntes, les que realment ens mouen a haver de plantejar un problema nou. Aquí estem, una mica. En su última novela, en el Cuento del Grial, Cretien de Troyes imaginó a un personaje, un caballero, que iba a llegar a un lugar absolutamente extraño, un lugar maravilloso, un castillo que de pronto aparece allí donde no había nada.
És una nit i serà albergat en un castell aquest personatge, anomenat Perceval, que assistirà a un sucés realment extraordinari. el señor del castillo lo acoge, el señor del castillo, que no se puede mover, dice, perdona que no me levante a recibirte, pero es que no puedo valerme. El joven se acerca a él, se sienta a su lado, y cuando ya van a empezar la cena, pasa un extraño cortejo delante de ellos. En primer lugar, un joven criado lleva una lanza de cuya punta blanca, dice Chrétien, salía una gota de sangre roja.
Y el joven vio aquella maravilla, y es bonito porque Cretien hace una rima entre vermeye y mervelle, lo rojo de la sangre y la maravilla, vio aquella maravilla, dice el texto, pero no preguntó nada. Y después del joven criado con la lanza sangrante, aparece una doncella que entre sus dos manos llevaba un grial. Y es bonito el artículo indeterminado de Cretien, un grial. que fa al·lusió al concepte uns graus, a una mena de cuenco, recipient, però a res extraordinari dins el vocabulari de l'època, sinó a un utensili de vaixella normal, corrent, però que Cretien el transformarà en 20 versos en un objecte absolutament extraordinari. Perquè passarem d'un graal a el grial, que és d'or, de pedres precioses, i que ensombreix tota la gran il·luminació que hi havia a la sala.
de la sala del gran resplandor que salía de él. Y el joven Percebal, sentado al lado del señor del castillo, ve aquella maravilla, pero no pregunta nada. Y ve cómo el joven criado con la lanza, la doncella con el grial, otros dos criados con un candelabro, otra doncella con una bandeja de plata, pasan delante de ellos y se introducen en una cámara vecina.
Percebal no pregunta nada. Le habría gustado, dice el narrador, però no ho hauria dit. pero no preguntó nada.
El silencio de Percebal será, sin duda, el gran error de su vida, y esta será una aventura fracasada, porque él piensa que preguntará a la mañana siguiente, pero a la mañana siguiente ya no hay nadie a quien preguntar, porque cuando se despierta Percebal ve que el castillo está absolutamente desierto. Digueu-me per què, quan la vida em somriu, a mi em cauen les llàgrimes. Digueu-me per què, entremig del dolor, a mi cap l'esperança. Digueu-me per què, entremig del dolor, Déu-me, per què estan tan avall?
Sento coses tan altes.